El tribunal de la Unió Europea obre la porta a possibles reclamacions per part dels afectats per la clàusula sòl amb la seva Sentència de 21 de Desembre de 2016.
Reproduïm parcialment el contingut de la mateixa i ens posem a la seva disposició per ampliar tota la informació sobre aquest tema.

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA (Gran Sala) -de 21 de desembre de 2016

EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA (Gran Sala), integrat pel Sr. K. Lenaerts, President, el Sr. A. Tizzano, Vicepresident, la Sra. R. Silva de Lapuerta i el Sr. M. Ilešič, Presidents de Sala, i els Srs. J. Malenovský, I. Levits (Ponent), J.-C. Bonichot, A. Arabadjiev, C.G. Fernlund, C. Vajda, S. Rodin, i F. Biltgen i la Sra. K. Jürimäe, Jutges;

ha determinat que,

“… la limitació en el temps dels efectes jurídics derivats de la declaració de nul·litat de les clàusules sòl, que el Tribunal Suprem va acordar en la sentència de 9 de maig de 2013, equival a privar amb caràcter general a tot consumidor que hagi celebrat abans d’aquella data un contracte de préstec hipotecari que contingui una clàusula d’aquest tipus del dret a obtenir la restitució íntegra de les quantitats que hagi abonat indegudament a l’entitat bancària sobre la base de la clàusula sòl durant el període anterior al 9 de maig de 2013.”

“73 De l’anterior es dedueix que una jurisprudència nacional ―com la plasmada en la sentència de 9 de maig de 2013― relativa a la limitació en el temps dels efectes jurídics derivats de la declaració del caràcter abusiu d’una clàusula contractual, en virtut de l’article 6, apartat 1, de la Directiva 93/13, només permet garantir una protecció limitada als consumidors que hagin celebrat un contracte de préstec hipotecari que contingui una clàusula sòl amb anterioritat a la data del pronunciament de la resolució judicial mitjançant la qual es va declarar aquest caràcter abusiu. Així doncs, tal protecció resulta incompleta i insuficient i no constitueix un mitjà adequat i eficaç perquè cessi l’ús d’aquesta clàusula, en contra del que estableix l’article 7, apartat 1, de la citada Directiva (vegeu, en aquest sentit, la sentència de 14 de març de 2013, Aziz, C-415/11, EU:C:2013:164, apartat 60).”

“74 En tals circumstàncies, atès que per resoldre els litigis principals els òrgans jurisdiccionals remitents estan vinculats per la interpretació del Dret de la Unió que duu a terme el Tribunal de Justícia, aquests òrgans jurisdiccionals hauran d’abstenir-se d’aplicar, en l’exercici de la seva pròpia autoritat, la limitació dels efectes en el temps que el Tribunal Suprem va acordar en la sentència de 9 de maig de 2013, ja que tal limitació no resulta compatible amb el Dret de la Unió (vegin-se, en aquest sentit, les sentències de 5 d’octubre de 2010, Elchinov, C-173/09, EU:C:2010:581, apartats 29 a 32; de 19 d’abril de 2016, VAIG DONAR, C-441/14, EU:C:2016:278, apartats 33 i 34; de 5 de juliol de 2016, Ognyanov, C-614/14, EU:C:2016:514, apartat 36, i de 8 de novembre de 2016, Ognyanov, C-554/14, EU:C:2016:835, aparta