El passat mes d’agost el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va obrir una nova bretxa en la lluita contra l’impost Municipal de l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, conegut com la Plusvàlua Municipal, en dictar una Sentència en la qual anul·la la plusvàlua en una venda perquè no es pot deixar a el ‘arbitri’ de l’Administració l’aplicació d’aquest impost.

Així, d’aplicar-se aquesta doctrina que ha sentat el citat Tribunal Superior de Justícia de Madrid en fallar sobre una plusvàlua impugnada, els Jutges no podran determinar si hi ha hagut increment o no doncs no disposen d’un marc normatiu que els permeti decidir.

Donada la transcendència de la notícia, reproduïm seguidament de forma literal, la nota de premsa publicada en seu del Poder Judicial,

Autor- Comunicació Poder Judicial

La Secció Novena desenvolupa una interpretació tècnic-jurídica de les sentències dictades recentment pel Tribunal Constitucional en aquesta matèria i estableix que no es pot deixar “a l’arbitri” de l’aplicador de l’impost “la determinació dels supòsits en els quals naixeria l’obligació tributària com l’elecció de la manera de dur a terme la determinació de l’eventual increment o decrement” del valor de la propietat.
La sentència declara que la liquidació ha de ser anul·lada, quan girada en aplicació de preceptes expulsats de l’ordenament jurídic, que el seu resultat no pot ser re-examinat a la vista del resultat de prova pericial alguna.
La resolució, que revoca la dictada en el seu moment en sentit oposat pel Jutjat del Contenciós-Administratiu nº 34 de Madrid, pot ser recorreguda en cassació davant el Tribunal Suprem, òrgan que serà en última instància el que elabori el criteri jurídic a aplicar en litigis d’aquesta naturalesa en tot el territori nacional.

La Secció Novena de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha anul·lat la liquidació en concepte de plusvàlua en una operació de compra-venda d’una propietat en entendre que no es pot deixar “a l’arbitri” de l’ens administratiu aplicador de dita imposada la “determinació dels supòsits” que donen origen legal a aquesta “obligació tributària”.

La Sala estima el recurs d’apel·lació formulat per una empresa contra la sentència dictada pel Jutjat del Contenciós-Administratiu nº 34 de Madrid, en la qual s’avalava aquesta liquidació per part, en aquest cas, de l’Ajuntament de Getafe (Madrid).

La sentència declara que la liquidació ha de ser anul·lada, quan girada en aplicació de preceptes expulsats de l’ordenament jurídic ex origini, que el seu resultat no pot ser revisat a la vista del resultat de prova pericial alguna.

En concret, els magistrats efectuen un exhaustiu exercici tècnic d’interpretació de la jurisprudència existent en aquest camp, especialment de les recents sentències del Tribunal Constitucional de 16 de febrer i 1 de març de 2017, per concloure que, tal com estableix l’Alt Tribunal, no és ajustat a dret “deixar a l’arbitri de l’aplicador tant la determinació dels supòsits en els quals naixeria l’obligació tributària com l’elecció de la manera de dur a terme la determinació de l’eventual increment o decrement” del valor de la propietat. El Constitucional insisteix, i així ho recull la sentència de la Sala del TSJ de Madrid, que la determinació de l’increment o decrement del valor queda reservada al legislador i no a l’aplicador de l’impost, en aquest cas, l’Administració municipal.

Aquesta sentència és susceptible de Recurs de Cassació, que haurà de preparar-se en el termini de trenta dies, explicats des del següent al de la seva notificació. En cas de formular-se el recurs, serà per tant el Tribunal Suprem l’òrgan que elabori en última instància el criteri jurídic a aplicar en tot el territori nacional en litigis de la mateixa naturalesa que l’exposat.